Aquesta nit, l’oceà ens ha regalat una nit fantàstica !!!, potser la penúltima…

A mesura que passaven les hores, el vent ha anat pujant, primer 12 nusets, després 14, 16, fins a 18 nusos. Tot això amb una mar quasi plana; l’Itaca ha començat a navegar plàcidament fins a 7,5 nusos. Com no podia ser d’una altra manera, un cel estrellat il·luminava el mar, ….

Per esmorzar “fajitas mexicanas” farcides amb amanida i “xipirons” amb salsa americana, tot recordant a en Pere, del Corsario.

Hem dedicat el dia a analitzar la info meteo de que disposem i veiem que, a partir del dijous dia 6 cap a les 08:00h hora local, comença a pujar el vent i el mar, i es va incrementant fins a 30 nusos amb onades de 3,5 – 4 mts en les següents hores.

“En peores plazas hemos toreado”…. però estem tant ben acostumats, que intentarem no “pillar”. En el nostre argot, per “pillar” denominem trobar-se amb una situació meteo complexa de mar i vent, normalment no prevista, o que s’anticipa al previst.

Amb la velocitat que portem ara i, amb la que estimem en les pròximes hores (el vent anirà pujant…), arribarem al sud de Martinica la nit del 5 al 6 entre les 22h i les 24h hora local.

Si la meteo del dijous fos bona, reduiríem velocitat per entrar dijous dia 6, pel mati,… i com uns senyors…..

De moment, hem decidit “apretar”, posant una mica més de vela per tal d’arribar la nit del 5 al 6. Hem començat a parlar (sms’s) vía satel·lit amb els altres vaixells que ja han arribat per tal de que ens informin de diferents aspectes que necessitem per entrar de nit: Canal VHF, que tal està el abalisament del canal d’aproximació, mariners de nit per ajudar a l’atracament….

Ja tenim resposta d’altres tripulacions que ens han ofert la seva ajuda en l’arribada a port independentment de l’hora i de la disponibilitat dels mariners del port .

El dinar d’avui, un rissoto amb ceps tot recordant al xef Xavier que ens va deixar a Mindelo, no sense haver-nos delectat prèviament amb la seva especialitat.


La convivència a bord o …..

Com quatre persones poden conviure durant 29 dies en un espai de quatre metres quadrats (la banyera de l’Itaca) sense morir en l’intent.

Molts dels nostres amics ens ho pregunten, potser pensant en el que tots coneixem del nostre dia a dia en els nostres entorns habituals, a casa, a la feina … tots tenim, en un moment o altre, algun petit o gran problema de convivència.

Sabem els riscos que comporta una mala convivència a bord, uns ho saben per haver-la patit en directe, altres per referències i altres per sentit comú.

El fet de compartir quasi tot en un espai molt reduït durant molts dies i el fet de que no pots dir “para que baixo”, comporta tenir molt clar el que convé i no convé per mantenir un bon ambient entre la tripu.

Dels quatre tripulants, dos, la Maite i en Diego no han navegat mai junts ni tampoc amb en Josep i en Ferran. Sempre que han coincidit navegant ho han fet en vaixells diferents.

En Josep i en Ferran ja han fet moltes milles junts i n’han passat de tots colors sense haver-se tirat els plats pel cap, el nivell de confiança mútua i complicitat és alt.

El catalitzador d’aquest projecte es en Josep i per tant en un moment o altre es va haver de plantejar com havia de ser la tripulació, quins serien els seus companys de viatge. No deixava de ser el seu particular viatge a Ítaca amb l’Itaca.

Ningú de nosaltres emprendria una singladura com aquesta amb companys que no haguessin navegat prèviament, que no tinguessin experiència a bord, que la suma de les habilitats de tots no cobrís mínimament les necessitats que es poden presentar durant tants dies de travessa. Igualment tots tindríem en compte quines poden ser les expectatives personals de cada tripulant, amb qui tarannà enfocarà la navegació de tants dies.

Consideraries altres aspectes, sovint menys evidents i menys contrastables a priori, com la tolerància, generositat, el ser agraïts, el saber mantenir la calma, el no considerar-se superior a cap altre membre de la tripu, saber acceptar les decisions que li toquen prendre a un altre, saber que ningú es perfecte, etc. Tot això independentment del tipus de situació.

Per últim, posats a escollir, voldries bones persones a bord capaces de confiar els uns amb els altres i de poder establir el nivell de complicitat necessari per portar el projecte a bon port.

El més o menys encert en muntar l’equip, farà que les coses rutllin suaus, des de les més crítiques per la bona navegació i seguretat de tots, fins als petits detalls com el manteniment dels espais comuns (lavabos, cuina, banyera), que per petits no deixen de ser molt importants.

Per si tot això falla, hi ha pla B. Com som humans i tots podem tenir un mal dia, portem penjat en un lloc ben visible i accessible a l’interior del vaixell, “el barret del creuat”.

Si algú de la tripu te un mal dia, es posa el barret. En aquest cas la resta ja sap que no ha fer-li ni cas i interactuar amb ell el mínim possible.

Fins ara, el barret ha tingut poca feina, des de que el 28 de setembre vam sortir de Mataró ningú s’ha recordat d’ell.

Be. Tot sesperant que aquesta, efectivament, sigui ja la penúltima crònica us deixem amb una nova entrega poètica gràcies al Màrius Serra.

També hi ha un fragment d’un poeta contemporani.