El dia de l’arribada….

El repte del dimecres dia 5 era arribar a port abans que empitjorés el temps. Malgrat que inicialment no teníem cap ganes d’entrar a la badia de nit (la badia es diu “cul-de-sac…, literal), varem prioritzar evitar el mal temps davant la comoditat d’entrar de dia.
Els partes meteo de que disposàvem indicaven que dijous cap a les 08:00h hora local, pujava el vent i el mar.

El dimecres cap a les 10 hora local, ja teníem vents de 20 – 22 nusos i mar de 2 – 2,5 mts. Tot feia pensar que el mal temps s’havia avançat i que “pillariem”… Es va mantenir tot el dia igual.

Cap a les 22:00h hora local, ja estàvem en el “canal” entre Martinica i Santa Lucia. Aquest canal està orientat E – W. Com en tot canal, el vent s’acanala, puja uns quants nusos i el mar s’esvalota. Una vegada deixat per estribord el far de l’illa dels Cabrits (just al sud de Martinica) varem posar rumb directe a les primeres balises d’entrada a la badia.

La badia del “cul-de-sac”, respon al seu nom. Es una badia estreta d’unes 2,5 milles de llarg i al final estava el nostre destí. La ruta està plena de baixos, barcos fondejats (desenes i desenes….) i per tal de guiar l’entrada i aproximació al port hi ha un canal abalisat, amb llums vermelles i verdes, fent ziga – zagues.

Si les balises estiguessin en mig de l’oceà, fer el recorregut seria molt senzill. El problema és que les llums de les balises son verdes i vermelles (per cert disposades al revés que al nostre continent) i que al final del canal hi ha terra a on també hi ha multitud de llums verdes i vermelles (semàfors, llums de farmàcies, cotxes, llums decoratives, …) que es confonen en mig de la nit amb les de les balises.

Per poder fer el canal, si no el coneixes bé (com es el cas), no hi ha més remei que disposar del plotter a coberta, i anar contrastant la informació del plotter amb la nostra posició GPS amb el que es veu a ull. Afortunadament, ens va vindre a rebre un veler i una zodiac amb tripulants d’altres barcos del Gran Prix i ens van fer el camí més fàcil. (Gracias Arturo, gràcies Enric i Xisco, que van acabar xops per sortir amb la zodiac a guiar-nos)

Suposem que havia arribat fins aquestes latituds, la poca habilitat de l’Itaca en maniobres d’atrac a port, especialment de nit … ens van fer atracar “abarloats” a la benzinera. Atracar abarloat sempre és molt mes senzill, i més després de quasi 20 dies navegant.

A la benzinera hi havia el corresponent “comité de benvinguda” malgrat ja eren passades les 00:00h hora local. La resta ja us la podeu imaginar: fotos, abraçades, felicitacions (no per la classificació) i molts farts de riure. Després copes de cava a la coberta de l’Itaca i cap a dormir.

El dia després de l’arribada….

Aquest matí, ens hem despertat amb una sensació estranya. La paraula que millor sintetitza les nostres sensacions es “PLOF”…., una barreja de felicitat per haver arribat i així haver assolit un somni, d’altra banda un sobtat cansament físic (que no entenem), i la pena de que l’aventura hagi finalitzat.

Tan “PLOF” estàvem, que en qüestió de minuts i amb el vaixell ben quiet, ens ha passat tot allò que no ha succeït amb onades d’alçada considerable i l’Itaca en mode coctelera: hem bolcat la cafetera de cafè recent fet, afortunadament el cafè bullint no ens ha tocat, hem bolcat una copa de vi, hem tingut sang a bord, un veí d’amarre ha volgut pujar al seu vaixell a través del nostre. En saltar a dintre de l’Itaca ha calculat malament i ha anat de cap contra la popa i de peus a l’aigua, fent-se un petit trau al cap.

Aquests dies hem gaudit tant de la navegació, hem rigut tant i ens ho hem passat tant bé, que som conscients que serà difícil repetir l’experiència !!

Avui hem esmorzat torrades de pa fet al forn, amb sobrassada, formatge desfet i mel, amb un vi que ens havia regalat en Luis Plana per l’ocasió (vi xilè del 2005, amb nom d’estel, Altaïr, que ha travessat l’Atlàntic quatre cops) i que havíem reservat malgrat l’escassetat de vi a bord.

Recordeu que tot això, va començar fa ara exactament 18 mesos, en una guàrdia nocturna d’en Luis Plana i en Josep, entre Menorca i Sicília i en Luis va dir la (ja mítica) frase: “Josep, a partir de los 55 todo es urgente”. Així va començar aquest relat i així el volem acabar.

El secret millor custodiat….

Sempre parlem de la mítica frase. En realitat, no va ser una, van ser dues.
La segona frase i que ara desvetllem va ser: “El Itaca volverà por Oriente”
Parafrassejant en Lluis Llach a T’estimo…. “Pero tot això…, serà una altra historia, ara cal agrair el goig d’haver acomplit aquest somni”

El blog, de moment, acaba aquí, només dir-vos que ha estat un plaer poder compartir aquesta experiència amb tots el que ho heu seguit, més de 6000 visites no son poques per una petita iniciativa com aquesta.

Agraïm el seguiment i els comentaris rebuts, que ens han estimulat a fer la crònica diària, independentment de hora i cansament. Agraïm especialment a qui, des de terra, ho ha fet possible, gràcies Cesc, i a qui ha col·laborat dia dia amb les seves lectures, gràcies Màrius. Estem tan enganxats a fer les cròniques que ho trobarem a faltar com també trobarem a faltar les contracròniques d’en Cesc que ens mantenia al dia dels vostres comentaris i del més rellevant de les noticies.

Be. Per la part que em toca -ara us escriu el Francesc- dir-vos que ha estat un plaer seguir la vostra apassionant aventura. Esperar cada dia el correu amb la crònica s’ha convertit en una rutina diària més que interessant. Mentiria si no us dic que, jo al menys, he aprés molt i que ens heu sabut transmetre molt be els detalls i les vivències d’una gran experiència.

M’atreveixo també a parlar en nom del Màrius que sé que també ho ha gaudit triant dia si dia també fragments de poemes que han completat magistralment les vostres cròniques.

Enhorabona, navegants. Ah! i, efectivament, la terra és rodona…..

Us deixo amb el darrer poema en la veu del Màrius Serra. I ens unes hores tindreu una completíssima galeria fotogràfica, no us la perdeu!